Friday 26 de March de 2004, 00:00:00

Un vivac al Mulleres

[+] click para ampliar el mulleres des dels estanys

[+] click para ampliar estany del mulleres

[+] click para ampliar sortint el sol...darrera la Forcanada

[+] click para ampliar sortint el sol...darrera l'Aneto

Era una tarda de juliol en el Càmping el Forcallo, (més amunt de Plan) una colla de la UEC de Gràcia ens havíem desplaçat allà per anar a pujar al Culfreda. Això que en acabar de sopar vàrem estar una estona en el bar i allà va ser on va sorgir la idea entre dos membres del grup (l´Ignasi i jo) que perquè quedar-se a Barcelona el proper cap de setmana, et sembla be anar a fer el Mulleres - va comentar l´Ignasi, a mi em sembla perfecte - l'hi vaig contestar.

Així doncs quedem a les set i mitja per sortir de Barcelona amb tots els bultos i ens dirigim cap a la Nacional II amb direcció a Lleida, ens desviem a Balaguer, on ens disposem a fer un mos al bar Sport de Bellcaire. Amb una estona més de cotxe (comencem a estar fars i tenim ganes d'arribar), ens plantem a la boca sud del Túnel de Vielha. Agafem tenda o passem de tot i fem bivac?, ens liem la manta al cap i decidim que res de carregar més pes, per això la tenda es queda al cotxe, ... en cas de ploure sempre tenim el refugi. Son les dotze menys deu quan ens disposem a carregar els corresponents armaris.
La pista que ens condueix cap el bosc ens fa pensar que be que sestava al cotxe amb l'aire condicionat; amb un moment ens fiquem per dins el bosc i ens delectem amb el remoreig de l'aigua del riu que també ens ajuda a passar menys calor; sortint del bosc buscant fites, ens situem dalt un altiplà on comencem a deduir el nostre camí.

Ens dirigim cap al fons de la vall i la cosa començar a fer pujada (que be que estaríem al sofà de casa amb una bona birra), parem, fem un glop d'aigua, ens refresquem i continuem. El camí (no el pesolet) va fent fins que la cosa... es posa més dreta i comencem a fer el saltimbanqui damunt uns rocs que no s'ha acaben mai, el final de la vall ens atura i observem  la grandesa al nostre voltant, roques, roques i darrera nostre el cim del Besiberris. Guardem els bastons i fem servir les grapes per enfilar-nos pel costat d'una cascada, un cop dalt ens tornem a refrescar i fer un bon glop (que bona estar l'aigua, i que generosa es la natura; no ens sap greu de res d'estar en aquest lloc).
Passat el refugi decidim fer una llarga parada per fer un mos i descansar les espatlles, escollim el tercer llac, on ens espera un deliciós i fresc bany. Teníem fam i la frescor del bany ens donà força empentar per continuar, fem les ultimes grimpades fins el coll i la visió que ens mostra ens treu tot el cansament i pes de sobre, en aquests moments penses que amb estat escollits per veure i gaudir aquestes meravelles que la natura a creat i que una vegada més gaudir-ne amb cura i respecte ha d'ésser ser el nostre objectiu perquè molts dies enllà els nostres fills i més enllà pugin sentir les mateixes experiències que nosaltres tinguérem.

Llacs, roques de totes formes i colors, cims petits i grans hi ha coses i sensacions que no les pots explicar si no les vius i aquí ni han moltes; però, quin disgust mes gran ens donen uns grans núvols molt negres... ens tapa la visió del rei dels Pirineus l´Aneto. Deixem les motxilles al coll i amb cinc minuts ens situem damunt del Cap de Toro, unes quatre o cinc gotes de pluja ens donen la benvinguda en aquest cim bastant oblidat, ens comencem a preocupar mentre baixem del Cap de Toro i trepem cap el nostre objectiu el Mulleres el bon piló de rocs i la creu que hi trobem ens meravella i pensem que no tenim un tres mil més a la motxilla, si no a les nostres cames. Admirem el paisatge que ens envolta, la Pica d´Estats, el Posets, la Forcanada i més i més cims més petits o més grans que altres, que ens deleixen la nostra vista. Poc a poc amb una mica de paciència, algun prec i una mica de bufera comencem a distingir la Maladeta , la glacera de l´Aneto amb la creu al cap d'amunt, més tard el pic de Salenques, la seva cresta, el Rusell, els Vallibierna, quina meravella, les gotes de pluja van marxar no sabem on, els núvols les varen acompanyar (millor el contrari), i perquè som nosaltres la natura ens va voler agraí la nostra presencia (no sempre surt be) i ens va compensar el nostre esforç i la nostra tenacitat amb un sol a les set de la tarda que va fer passar les ultimes hores de la tarda mes agradable. Una gran llosa fent de sostre amb uns rocs per parets i un petit mur de pedres va ser el nostre lloc per passar una nit que mai no podrem oblidar, som un parell d'escollits per gaudir d'una posta de sol amb l´Aneto al fons i la immensitat del Pirineu als nostres peus.

 Tot això ho vàrem viure amb una sopeta de verdures amb llenties, una amanida complerta, una mica de fruita i per rematar la festa que millor que unes infusions (una menta i una mançanilla), no hi ha cap restaurant que et poguí donar un sopar com aquest amb aquesta vista inclosa, com la que teníem davant nostre, això no es pot pair amb una infusió això set quedar gravat a la retina, al fons del cor, i son coses que costen d'oblidar.
 Bocabadats ens quedem davant d'aquesta visió, regna el silenci només el trenca algun pardal i els escallots d'algunes vaques que voltant per les valls, com una hora estem recorren i escrutant la glacera de l'Aneto, els perfils de la cresta de Salenques, etc.

 Ens situem en el nostre petit balcó i ens disposem a passar una nit incomparable amb la visió dels estels; la blancor de la lluna il·luminà el nostre voltant. Ficats dins del sac veiem passar els avions, descobrim una nova estrella que abans no hi era, parlem entre nosaltres, ens deixem anar; explicant-nos els nostres desitjos, les nostres experiències, les nostres frustracions i perquè no els nostres amors, realment aquests varen ser els moments més agradables on ho comparteixes tot.
 La claror de la lluna i els pensaments en un altre lloc..., varen fer que ben passades la una no caigués rendit en un curt son. Deurien ser a prop de les sis, que una franja vermellosa començava a intuir que un nou dia arribava; la pedra de l'esquena en donava empentes perquè saltes a observar-lo, i així amb la càmera de fotos vàrem grava aquell espectacle. Un Nescafe mix i una menta van fer que el nostre cos recuperes una mica d'escalfor esperant que la llum del sol ens caigués de ple, quin vermell te la glacera de l'Aneto quins canvis de color i sobretot un precís silenci que ho deia tot.
 Recollim la parada i amb una mena de melangia ens adrecem un altre cop dalt del cim per poder gaudir d'aquest panorama abans de tira cap avall.

 Comencem a baixar mentre pujar tota la gent que ha dormit al refugi, a excepció d'un jove que mentre esmorzàvem va ser el primer amb fer el cim, el nostre comentari era que el noi tenia un esmorzar familiar per això havia pujat força aviat. Mentre baixem la calor començar prémer i decidim tornar a fer una parada al segon llac, l'Ignasi només es refresca la cara, peus, braços i menjar alguna cosa, mentre que jo em decideixo a perfeccionar el meu estil de crol en aquest preciós llac. Reposant, la meva mirada es perd veien com córrer l'aigua del riu i alçant la vista veig aquella paret, aquell cim que ens ha protegit i ens acollí amb els braços oberts i ens ha fet partícips del que cada mati i cada nit durant molt de temps, ell gaudeix.
 La baixada sens far agradable entre prats de flors i un munt d'insectes de tota mena, inclòs una petita serp ens diu adéu, i el característic xiulet de les marmotes ens acomiada d'aquesta vall que ven segur trigarem a oblidar i que si més no sempre podem tornar a fer-l'hi una visita, potser durant l'hivern... no ho sabem.

Unes patates i una Coca-Cola a l'Hospital de Vielha, al cap de vint-i-quatre hores, ens diu que som a la civilització i que tenim que despertar d'aquest meravellós somni, alcem la vista per últim cop cap el Mulleres i tancant els ulls veiem aquella bonica postal que teníem en front mentre ens preníem la sopa de verdures amb llenties.
 A Bellcaire tornem a aturar-nos i con que creiem que ens ho mereixem ens disposem a clavar-l'hi les dents a una exquisida amanida verda i un plat amb llom, patates i ou ferrat, un tallat posa punt i final aquest àpat.
 Unes hores mes tard en arribar a casa teníem l'agradable satisfacció d'haver compartit una vegada més allò que tant ens atrau; el silenci i la pau de les nostres muntanyes, i si el temps acompanya i la companyia es grata, ens podem donar per satisfets.